Qui em conegui i hagi visitat la biografia que tinc al meu bloc, veurà que, cap al final, destaco que un bon amic em va descriure com “un home del Renaixement del segle XXI”. A part de consideracions respecte si va encertar o no en la descripció, aquest bon amic, efectivament, va ser en Juanma.
Al Juanma, el vam conèixer personalment a arrel de la moguda del Canal de la Infanta al juny de 2011. La seva personalitat afable i propera, així com la seva desfermada passió en la defensa del vell canal, de seguida ens va atrapar a tots aquells que ens reuníem al ja desaparegut Restaurant La Casona. I ens vam fer amics. Amics de patiment i amics de passió.
Volíem evitar que aquell bocí d’història de la ciutat desaparegués per sempre de la nostra memòria, i Juanma, com a gran defensor del Patrimoni Històric de l’Hospitalet que era, no dubtà a posar tota la seva saviesa i empenta per aconseguir-lo. Una empenta i un esforç que, malgrat la seva malaltia, no dubtava a donar a mans plenes deixant a qualsevol dels més joves a l’alçada del betum… sempre que no se n’adonés la “jefa”, això sí.
I ho vam fer. I ho vam aconseguir.
Amb el temps, el sentiment continuat de que el patrimoni de la ciutat estava constantment en perill, va fer que, els que en aquella lluita pel Canal de la Infanta anàvem per lliures, parléssim d’organitzar-nos en una associació que vetllés de forma bel·ligerant per la defensa de tot el que era història de L’Hospitalet. Una mena de guerrilla patrimonial de primera intervenció, inèdita fins aleshores a la nostra ciutat… ¿Oi que no cal que els hi digui qui va ser el principal instigador d’aquesta associació? Lluitador i batallador com pocs, no podia ser un altre: el Juanma.
Així va néixer PERSEU- Associació per la Defensa del Patrimoni de l’Hospitalet, el qual rep el nom de l’heroi grec que va tallar el cap de la Medusa, que tot ho convertia en pedra. Una mitologia que Juanma dominava i que va fer totalment seva, tal i com podem veure al manifest fundacional de PERSEU, escrit per ell i que es pot trobar a la web de l’associació.
Però va vindre la malaltia…
Cada cop més vam haver de patir les seves absències i els seus silencis, però inoculats del virus de la passió i del coratge que Juanma ens va saber contagiar, no vam baixar la guàrdia ni un moment. D’aquesta forma, quan el silenciós càncer se’l va endur, tots els “perseus” vam quedar una mica orfes. Orfes, però no perduts, ja que la memòria d’en Juanma ens alliçona i ens marca un camí que, a poc que puguem, seguirem amb totes les nostres forces.
Ara estem lluitant pel Pi de La Remunta. Per alguns és només un pi i els hi molesta, però per a nosaltres és un pi que és més, molt més, ja que és el símbol que des del cel, la memòria i la història de la nostra ciutat s’aferra amb totes les seves forces a aquesta terra. Una terra, una història i una memòria que, com Juanma, han arrelat fortament en els nostres cors.
-Ireneu Castillo-
President de PERSEU
Juan Manuel Fernández Gallardo
PERSEU 
No l´havia llegit jo aquest post!!, ara me´l trobo buscant el que parla de la boca de lleó de correus. Jo el vaig apreciar moltíssim, i és un dels meus amics que més anyoraré sempre, i al que recordaré sempre que escolti “el Mediterrani” del Serrat, amb el Josep “Iñaki”, i el meu cunyat Antonio, mort el 99 a l´Hospital del Dos de Maig. Una abraçada allà on sigui.