El pioner però oblidat Gratacels de l’Hospitalet


Que l’Hospitalet de Llobregat és el paradigma de l’especulació urbanística a Catalunya és una cosa que, a hores d’ara, és pràcticament impossible de negar. Des dels anys 50, amb l’arribada massiva d’immigració a la ciutat, passant per la

1128- fachada carretera

Gratacels de Collblanc

creació de nous barris massificats com ara Bellvitge o el Gornal, els formidables “pelotazos” urbanístics de Plaça Europa i -si tots els déus del firmament no ho impedeixen- el pròxim de Cal Trabal, la construcció d’habitatges en vertical per ficar com més gent millor, ha estat una constant en la política urbanística del municipi. I fins a tal punt ha estat així la cosa, que l’Hospitalet, allà pel llunyà any de 1931, ja tenia el rècord d’altura en un edifici d’habitatges a Espanya. Es tracta (ja que encara existeix) del Gratacels de Collblanc.

En el continu urbà que és la frontera entre Barcelona i l’Hospitalet, destaca la bulliciosa Carretera de Collblanc, continuació en territori hospitalenc del barceloní carrer de Sants. Doncs bé, si algun dia se li ocorre passejar-se per aquesta estrada, a l’alçada del número 43-45 veurà un edifici que, amb els seus 44,5 metres d’altura i 12 pisos (planta baixa + 11, com es diu en argot d’arquitecte), no destaca absolutament en res de la resta de blocs que l’envolten. Doncs bé, encara que li sembli mentida, aquest avui discret bloc de pisos, al seu moment va ser l’últim crit a nivell espanyol.

El Gratacels, també conegut com a Casa Pons per haver estat Joan Pons i Vila -propietari d’un negoci de fusteria de l’Hospitalet- el propietari i promotor de l’immoble, ja va ser projectat amb la intenció de ser un edifici monumental. No en va, en els expedients d’obra de 1931 consta que, segons el mateix interessat, es pretenia construir “una casa de forma no corrent i que constituís un element de primer ordre per a la ciutat”. I per aconseguir-ho, va encarregar el projecte a l’arquitecte Ramon Puig i Gairalt el 1927, en aquell moment, arquitecte municipal de l’Hospitalet.

D’aquesta manera, el 22 de gener de 1931, al solar de 290 m2 que hi havia a la cantonada entre Carretera de Collblanc i carrer Progrés (en ple barri de Collblanc), la constructora Bertrand y Artal va donar començament a les obres de construcció del que acabaria sent un dels símbols arquitectònics de la ciutat.

Puig i Gairalt va dissenyar un edifici funcional en un estil racionalista amb detalls d’Art-Déco que, des del carrer, donés la impressió d’una estructura piramidal. Amb aquest estil, l’arquitecte dibuixava un edifici-torre amb el qual innovava i experimentava noves tècniques constructives, trencant amb els estils que ell mateix havia utilitzat fins aleshores.

Així les coses, a la planta baixa, dedicada bàsicament a local comercial, se li sobreposaven sis plantes amb 4 pisos per replà. Pisos als quals s’afegia un 7è amb 3 pisos, un 8è, un 9è i un 10è amb 2 pisos per replà cadascun i un últim pis a la planta 11 que disposava de 4 habitacions en comptes dels 3 dormitoris que tenien la resta d’habitatges. Totes elles, això sí, amb calefacció, banys i ascensor, sent el primer edifici de l’Hospitalet a disposar d’ascensor. Tot un luxe per a l’època… tot i que el pressupost de què disposava Ramon Puig i Gairalt era més aviat reduït. Però… per què va resultar tan innovador si avui passa totalment desapercebut? Doncs justament per això: per la seva novetat.

1128- rascacielos lh

El Gratacels, des del Mercat de Collblanc

Quan es va aixecar el Gratacels, el fet que fos una torre de 12 pisos a un barri en què la construcció bàsica era la d’una planta o com a molt dues, li va significar destacar com una talaia sobre tots els edificis que l’envoltaven. No obstant això, el barri de Collblanc sempre ha estat un dels barris més poblats de la ciutat, de manera que, construint un edifici d’habitatges amb tanta altura, a més de posar-se la medalla davant del consistori (això sempre agrada als polítics de torn) el propietari estava fent negoci i avançant una solució arquitectònica en alçada que després seria la norma en el creixement urbanístic de l’Hospitalet.

D’aquesta manera, el 15 de gener de 1933, amb la presència de tota la “cúria cardenalícia” del consistori municipal (faltaria més), es procedia a la inauguració de l’immoble, el qual va ser durant una temporada l’edifici d’habitatges més alt de tot Espanya. Sent precisament per la seva novetat i la seva monumentalitat en relació a tota la resta, que l’Ajuntament ho va guardonar el mateix dia de la inauguració instal·lant una placa a la façana. Placa que, amb el temps, va acabar desapareixent (el Patrimoni públic, aquesta gran assignatura pendent…).

Així, a partir d’aquell moment, el Gratacel de Collblanc va començar a formar part del sky-line de la part nord de l’Hospitalet. Un perfil de ciutat que, si bé era molt bonic en època de pau, en època de guerra cantava com una calàndria, la qual cosa posava l’edifici en perill cada vegada que els bombarders franquistes s’acostaven a Barcelona. Sigui com sigui, l’immoble va merèixer ser la imatge emblemàtica dels segells emesos per la Junta Local de Seguretat Passiva de L’Hospitalet.

Amb la postguerra, l’arribada al barri d’una ingent quantitat d’immigrants procedents de les àrees rurals espanyoles va fer que les necessitats d’habitatge al barri (que ja eren altes) es disparessin encara més. D’aquesta manera, les noves promocions de pisos van continuar amb el patró seguit per Puig i Gairalt al Gratacels, deixant en poc temps a l’emblemàtic edifici igualat i superat, tant en volumetria com d’alçada. Situació que va fer que, a poc a poc, l’antiga monumentalitat del Gratacels de Collblanc es veiés diluïda en un marasme eclèctic d’habitatges.

A l’actualitat, el “Gratacels” està declarat com a Bé Cultural d’Interès Local, per la qual cosa l’immoble, almenys sobre el paper, es troba protegit de forma oficial. Esperem que, tot i haver estat la ventafocs especulativa de tots els cacics immobiliaris del país -amb l’inestimable suport del seu granític ajuntament- la ciutat de L’Hospitalet sàpiga valorar el poc patrimoni que, com qui dóna una almoina, han deixat que arribi fins als nostres dies.

En definitiva, que l’Hospitalet va ser pionera en la construcció de gratacels, però 80 anys de construcció continuada de “mamotrets” de ciment armat a la babalà en el seu terme municipal, han estat suficients per atipar a la seva ciutadania.

Ara ja no toca aixecar noves messiàniques torres de Babel per a alegria egocèntrica i solaç econòmic d’uns pocs, sinó, ben al contrari, toca demostrar al món que som capaços de conservar-les, en tant que són les nostres senyes d’identitat.

I això, a segons quines alcaldes i alcaldesses, no agrada ni un pèl…

Ni un!

-Ireneu Castillo-

1128- fachada progreso

Façana del Carrer Progrés

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s