El Castell de Santa Eulàlia, una història d’amor en perill


WhatsApp Image 2018-02-05 at 11.27.36

Per a veure més fotos de l’interior del Castell de Santa Eulàlia, entreu dins de l’àlbum que a tal efecte tenim publicat a la pàgina de Facebook de Perseu

El barri de Santa Eulàlia, a més de ser un dels més antics de la ciutat, guarda en el seu interior tot un seguit de petites meravelles que, com passa amb gairebé tot a l’Hospitalet, si no parem atenció poden passar totalment desapercebudes. No obstant això, no sempre és així, i en un carrer -a priori- secundari del barri, podem donar-nos de cara amb ni més ni menys que amb un… castell! Si, si, com ho llegeix… un castell amb els seus arcs ogivals, els seus merlets, els seus carreus en pedra, els seus escuts… encara que, això sí, una mica més jove del que ens tenen acostumats aquests edificis …

 

Al carrer Blas Fernández Lirola, a l’altura del nº 74, si no és que passa davant seu buscant bolets o vigilant les caques de gos -que serà el més normal- segur que li cridarà l’atenció una façana en pedra groguenca de Montjuïc que destaca de tota la resta de façanes del carrer perquè és la viva imatge d’un castell medieval. Però… un castell enmig de la ciutat? No, no s’espanti, no és cap relicte de l’Edat Mitjana com el castell de Bellvís de la Torrassa (perquè després diguin que l’Hospitalet no té història), ni res de semblant. És simplement un edifici d’habitatges com tants altres, només que darrere d’aquest edifici que sembla haver estat construït amb Exín Castillos, a més d’història amaga una bonica història d’amor.

Conegut és que després de la caiguda de l’Imperi Romà, els que van venir després van aprofitar aquells colossals edificis antics en ruïnes com immenses pedreres amb les quals aixecar les noves construccions del moment. Doncs una cosa semblant va fer Blas Fernández Lirola, un llibreter amb establiments al Carrer Aribau i en el conegut mercat de Sant Antoni de la Ciutat Comtal, quan a principis dels anys 30 va decidir començar la construcció del que es coneixeria més endavant com “el castell de la Pepa” o, senzillament, “el castell “.

Lirola, que estava enamorat fins a les “tranques” d’una noia (probablement, la tal “Pepa”) i tenia fama d’excèntric, estava especialitzat en la venda de llibres vells i d’època, la qual cosa li va fer pensar que… què millor que regalar-li un castell a la seva princesa? i allà que es va posar a construir-l’hi.

Així les coses, el llibreter va començar poc a poc a aixecar l’edifici en la mesura que donava el pressupost. Pressupost que estirava aprofitant materials de construcció provinents d’antics edificis derruïts de l’Eixample barceloní, amb els quals aconseguia uns materials de gran qualitat provinents de les pedreres de Montjuïc -ja en bona part tancades en el moment en què Lirola va iniciar la seva castell. Aquesta forma d’aprofitament també li va permetre incorporar elements estructurals i decoratius senyorials premodernistes provinents d’aquests edificis, com ara l’escala, terres i fins i tot alguna escultura, el que proporcionava a l’habitatge un imponent aspecte medieval.

D’aquesta manera, i tal com resa a la façana del castell, les obres es van allargar des del 1935 fins al 1945, moment en el qual es va donar per finalitzat un edifici de 3 pisos d’uns 170 metres quadrats de planta, amb façana “medieval “tant al carrer com al pati interior, i on les finestres destaquen per ser arcs ogivals i les llindes de les portes per ser arcs de ferradura d’inspiració romànica. Tot un castell de l’Edat Mitjana construït a l’Hospitalet de ple segle XX.

No obstant això, a finals dels anys 40, Lirola, que segons sembla va viure poc temps en ell, va cedir l’edifici a l’Ajuntament de l’Hospitalet amb la finalitat que fos destinat a usos culturals i amb la condició de poder utilitzar la planta de dalt com a habitatge per a la familia. L’edifici va ser acceptat pel consistori, el qual, en reconeixement, va posar el seu nom al carrer en què s’havia construït, és a dir Blas Fernández Lirola, encara que popularment és més conegut per “carrer del castell”. L’alcalde franquista del moment, Enric Jonama, pel seu compte i risc i sense encomanar-se a cap sant, va decidir que el “castell” es dediqués a escola de belles arts, el que li va valer una batussa dins de l’ajuntament que es va acabar al gener de 1952 amb un vot de protesta contra l’alcalde per la seva unilateral decisió.

L’edifici, d’aquesta manera, va passar a estar gestionat durant els anys 60 i 70 per l’Obra Social i Cultural Sopeña (OSCUS), una ONG d’arrel cristiana dedicada a la cooperació i voluntariat, la qual impartia classes d’administratiu, perruqueria, mecanografia i diversa formació d’iniciació professional en tan excepcional entorn.

En l’actualitat, i després de l’abandonament de les instal·lacions per part de OSCUS, el castell de Santa Eulàlia està sent utilitzat com a magatzem del Museu de l’Hospitalet. Un ús que, per desgràcia, pogués ser efímer tenint en compte els intensos rumors que apunten al seu abandonament per part de l’Ajuntament (al qual pertany) i que, pel fet que no està protegit, ni catalogat com a patrimoni de la ciutat de cap manera , sumades a les conegudes tendències patrimonicides del consistori de Núria Marín , pogués ser la fi de l’edifici tal com el coneixem.

En definitiva, que el Castell de Santa Eulàlia, per molt que no sigui un edifici històric -encara que sí construït amb elements històrics- és un edifici singular molt estimat pel barri, que forma part de l’imaginari i el sentiment més profund dels veïns de Santa Eulàlia. Uns veïns que, ni més ni menys com la resta de l’Hospitalet, han hagut de patir durant decennis la ignomínia d’un ajuntament que, lluny de preservar el patrimoni històric del poble, l’està esborrant contínua i sistemàticament.

-Ireneu Castillo-
President de Perseu

Per a veure més fotos de l’interior del Castell de Santa Eulàlia, entreu dins de l’àlbum que a tal efecte tenim publicat a la pàgina de Facebook de Perseu

One response to “El Castell de Santa Eulàlia, una història d’amor en perill

  1. El Patrimoni de l’Hospitalet està molt abandonat per l’Administració, també,faré referencia ala Casa de la Torrasa,.que si té molta historia, hi varen viure familiars meus entre els anys 1800 i 1930.Es una pena com està,Ara diuen están troban restes arqueológiques,, mireu si te historia.Es nota de que no és vol la terra, només els vots.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out /  Canvia )

Google photo

Esteu comentant fent servir el compte Google. Log Out /  Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out /  Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out /  Canvia )

S'està connectant a %s