El Coro, l’edifici on la Història està en extinció

Façana d’El Coro (2011)

Per molt que molesti a l’actual consistori, si en alguna cosa destaca la ciutat de l’Hospitalet de Llobregat és per ser la ciutat amb major densitat d’Europa (i gairebé mundial) i per ser el paradigma de l’especulació urbanística, amb la brutal destrucció de patrimoni cultural i històric que això ha comportat. No per res, de les més de 300 masies que hi havia al territori de l’Hospitalet fins ben entrat el segle XX, a dia d’avui, tan sols en queden 25; de la resta de patrimoni, creguin-me, millor ni parlar-ne. És per aquesta obsessió “patrimonicida” que ha envaït constant i reiteradament aquesta ciutat fins a l’actualitat que xoca al propi i l’estrany el veure com l’ajuntament intenta “vendre la moto” de fer de l’Hospitalet el centre de producció cultural metropolità, quan no és capaç ni de protegir-ne -i encara menys promocionar-ne- el seu propi patrimoni cultural i històric. I com a exemple, viu, real i actual del nul interès per conservar el llegat dels nostres avantpassats, tenim un edifici que, immers en la cega quotidianitat del dia a dia d’una ciutat tan atabalada com l’Hospitalet, sembla que té els dies comptats : L’edifici d’El Coro.

Al número 24 del molt cèntric carrer de Baró de Maldà, al costat del solar que ha quedat després de l’enderrocament de l’antiga seu d’Aigües de Barcelona, es pot observar una façana d’una planta d’alçada que destaca per la seva arquitectura peculiar, les seves finestres enreixades, la seva gran persiana metàl·lica ronyosa i desmanegada, pel seu solitari pal que corona el timpà de la façana i perquè a la part de dalt posa 1925, el seu any de construcció. Fins aquí pot semblar un edifici antic qualsevol, i per als milers de persones que passen per davant diàriament així és, ja que, de tan vist, és pràcticament invisible per a tots ells. No obstant això, pocs poden imaginar-se que, després d’aquesta gris façana, la Història que amaga aquest edifici és simplement brutal.

Any de construcció

La història d’El Coro s’inicia el 1925 quan la Societat Coral “La Campestre” -associació creada el 1882 que es dedicava a la promoció del cant coral i de la qual rep el nom de “El Coro” – decideix construir la seva nova seu al solar que hi havia entre el carrer Baró de Maldà i la Riera de la Creu. En aquest espai, que era propietat de la Campestre, es va construir un edifici d’uns 50 metres de llarg per uns 12 d’ample rematat per una teulada a doble vessant amb diverses altures, el qual, aixecat per paletes del poble que voluntàriament van aportar la seva mà d’obra, va ser inaugurat el 23 de maig de 1926, amb l’assistència de totes les forces vives de la ciutat.

El Coro al vol de 1947

L’edifici, construït en estil Noucentista popularista, estava format per una àmplia cafeteria situada a l’entrada del local, seguida de les dependències a on vivia la família que regentava el bar de l’associació. Un cop traspassada aquesta zona, es donava accés a un teatre amb un escenari que era on feien els assajos i els concerts de la coral o d’altres agrupacions de l’Hospitalet que trobaven en aquest espai social un lloc per als seus assajos. Cal destacar que els alts sostres estaven adornats amb motius florals modernistes i que el de l’escenari era més alt que els altres a fi d’ubicar les tramoies. L’escenari estava rematat amb diverses floritures en guix amb l’escut de La Campestre a la part superior.

Compartimentació original

D’aquesta manera, els socis i les seves famílies trobaven a El Coro un espai social on passar les estones de festa, sent el primer lloc de la ciutat on es van projectar pel·lícules. Malauradament el convuls període d’entreguerres anava a alterar tot.

Estat a 13/10/2016

El 1928, La Campestre, sense solució de continuïtat, va passar de ser una societat recreativa a una associació política que es va inscriure a la Unió Patriòtica, el partit de dreta tradicionalista dirigit pel dictador Miguel Primo de Rivera i al qual pertanyia també l’alcalde de aquell moment, Tomàs Giménez. Això va significar que, amb la caiguda de la dictadura el 1930 i la destitució de Primo de Rivera, el partit per ell fundat es dissolgués, dispersant totes les agrupacions que la integraven i amb elles, els més de 200 integrants de La Campestre.

Exterior original

Així les coses, va acabar per desaparèixer l’activitat associativa de El Coro, però no la política, ja que allí van passar a celebrar-se reunions del sindicat anarquista CNT, el qual va passar a tenir el local com a lloc de reunió i solaç dels joves anarquistes del poble (recordar que l’Hospitalet tenia poc més de 25.000 persones en aquell temps). Sigui com sigui, no ha quedat constància en quin moment, ni en quins termes va canviar la titularitat de l’immoble d’una societat a una altra.

Arran d’aquest canvi de titularitat, la vida social i política d’El Coro, durant la II República, es va disparar, convertint el local en un dels focus més importants d’activitat àcrata de la zona. Per ell van passar personatges tan coneguts posteriorment com el maqui Quico Sabaté o la seva companya Leonor Castells, sent aquest el lloc on es van conèixer.

Façana de Riera de la Creu abans de la demolició del sostre de l’escenari

Durant la Guerra Civil, El Coro també va jugar un paper important, ja que des d’aquí, per exemple, el 19 de juliol de 1936 van sortir columnes de cenetistes cap a Barcelona per aturar el cop d’Estat i, més tard, va ser l’oficina on s’apuntaven els joves de l’Hospitalet per anar a lluitar al front. Encara que, és clar, les coses no van sortir com s’esperaven.

La victòria del bàndol franquista i la seva duríssima repressió va eliminar d’arrel tot indici d’activitat subversiva que pogués existir a la ciutat, i El Coro, com a focus central d’ella, va patir les conseqüències, sent expropiada pel règim per, durant els anys 40, ser venut a una empresa que es dedicava a una indústria molt nova: el plàstic. Per a això, va ser remodelat l’interior i convertit en nau industrial, encara que la sensibilitat de qui va fer la reforma va fer que es preservessin alguns elements. L’escenari va ser tapiat respectant les decoracions i l’escut i l’espai de les tramoies va ser utilitzat per fer diverses habitacions. L’empresa, anomenada SAPLAS (Societat Anònima de Plàstics) va mantenir la seva activitat fins ben entrats els 80, moment, a partir del qual, El Coro tanca les portes definitivament, utilitzant-se el seu interior com a pàrquing de les contigües oficines d’Aigües de Barcelona.

A l’actualitat, el local està mig derruït després que el 2015 es derroqués el sostre de l’escenari per -suposadament- presentar ruïna (tot i que, almenys des de fora, no fos evident), la qual cosa ha deixat a l’edifici històric en molt mal estat. Un estat que encara podria empitjorar definitivament si prospera la intenció dels actuals propietaris de llençar-lo a baix i aixecar un bloc de pisos “alt standing” (faltaria més, que estem a l’Hospitalet i en ple centre), cosa que sembla el més probable donat el secretisme i l’obstinada negativa dels propietaris a permetre la seva visita malgrat les reiterades sol·licituds efectuades per les entitats patrimonialistes de la ciutat (Museu de l’Hospitalet, Perseu, etc…). I és que, als seus baixos, se sospita que pot haver restes d’un refugi antiaeri de la Guerra Civil, ja que s’han trobat restes d’una d’aquestes defenses passives als subterranis d’edificis adjacents.

Garlandes en guix amb l’escut de La Campestre que encara aguanta malgrat tot

En definitiva que, tot i la notable importància d’aquest edifici per entendre la Història de la ciutat de l’Hospitalet, els interessos especulatius d’uns pocs passaran al galop per sobre dels interessos de la comunitat, com tantes altres vegades ha passat per aquestes contrades. Cosa tant més greu en tant i en tant que va ser un edifici aixecat per i per a la comunitat, actualment en mans privades d’algú la titularitat del qual és, si més no, discutible, en ser fruit d’una expropiació per dret de conquesta.

Esperem que el seny porti al consistori de Núria Marín a moure fitxa en benefici de la conservació i restauració de El Coro, i no, com sempre ha passat, a girar la cara a les reclamacions de la societat civil. Una societat civil que demana, simplement, que la Història i la memòria de la gent que ha aixecat aquesta ciutat amb les seves pròpies mans, no sigui esborrada vilment a cop d’excavadora i blocs de pisos.

Tant costa d’entendre-ho?

-Ireneu Castillo-