En un article (“La campanya veïnal no salva el Pi de la Remunta”) publicat el proppassat 3 de Novembre, Francesc Josep Belver –membre de l’equip de govern de l’alcaldessa de L’Hospitalet –, afirmava que el Pi de la Remunta no és l’arbre més vell de la ciutat; Belver declarava que els bellaombres del parc de la Marquesa són encara més antics. El bellaombra, però, no és un arbre, sinó una espècie herbàcia de grans dimensions; de tota manera no entrarem en disquisicions a l’entorn d’aquest punt. Són plantes que poden dur a engany fàcilment, ja que creixen molt ràpidament i de forma exuberant. Es creu que el Pi de la Remunta nasqué durant el regnat de Ferran VII (1808-1833), així que si Belver assegura que els anteriorment citats bellaombres varen ser plantats prèviament, entenem que els data cap a finals del segle XVIII.
El parc que actualment coneixem pel nom de la Marquesa va començar sent una heretat rural presidida per una masia. De tota manera, l’edifici que podem admirar a dia d’avui és de la segona meitat del segle XIX; és a partir dels anys seixanta del segle XIX, doncs, que els jardins de la Torre Barrina començaren a adquirir el seu aspecte actual.
Si bé és cert que la Torre Barrina fou una de les millors cases de L’Hospitalet a principis de segle XX (juntament amb Can Buxeres i Ca n’Arús), és altament improbable que els amos de la casa es fessin plantar bellaombres a finals del segle XVIII. Es tracta d’una planta originària de l’Amèrica del Sud i, tot i que l’heretat que ocupava l’actual parc de la Marquesa era pròspera i de grans dimensions, considerem completament descabellat afirmar que els bellaombres fossin fets plantar abans de la conversió de la masia en torre.
Saben qui s’hauria fet posar plantes exòtiques als seus jardins, a finals del XVIII? Els Gònima o els March, representants de la burgesia catalana emergent, o bé personalitats molt concretes, com ara el marquès d’Alfarràs o algú de la família dels Salvador. Existeix cap informe que pugui assegurar que els bellaombres de la Torre Barrina nasqueren durant el segle XVIII? Amb quina mena de rigor històric parlen els nostres polítics?
I, mentrestant, el Pi de la Remunta llangueix esperant la seva mort.
Roger Bastida
Historiador i Màster en Gestió del Patrimoni Cultural
PERSEU 