Patrimoni noucentista a L’Hospitalet: el Palauet Buxeres


Francesc Marcé, creador i primer director del Museu d’Història de L’Hospitalet i personalitat àmpliament vinculada al món cultural de la vila, ens indica que la referència escrita més antiga de que disposem sobre el conjunt de Can Buxeres és la que féu el Baró de Maldà (Rafael d’Amat i de Cortada, propietari de la Torre Llampada “Torrassa”, de Cal Xerricó i de la Torre d’en Bosch, totes tres a L’Hospitalet) en el seu escrit Explicació del poble de L’Hospitalet, escrit cap a finals del segle XVIII. El noble, autor del dietari més famós de la literatura catalana setcentista, ens explica, en parlar d’aquesta casa, que era propietat d’Antoni d’Alemany i Berozi (membre de la família dels comtes d’Alemany, títol nobiliari que ha desaparegut a l’actualitat) i narra que “queda apartada a un quart d’hora del Hospitalet, dalt d’un collat, a la vanda del Nort” i informa que es deia ca n’Alemany. Ca n’Alemany era, en aquella època, una casa pairal envoltada de camps de conreu i alguns arbres; així doncs, podem dir que la masia era una explotació agrícola com moltes de les que sovintejaven al Samontà.

Imatge

L’any 1818 heretà la casa Antoni d’Alemany i de Pallejà i posteriorment el seu fill Lluís d’Alemany i Ràfols, que fou secretari de l’Ajuntament. A partir del testimoni de Lluís d’Alemany sabem que, durant el segle XIX, la finca era coneguda pel nom de Casa Alta (tot i que determinades fonts la citen també com a Torre Alta).

En una data no determinada entre els anys 1850 i 1854 es va aixecar la muralla de tancament sobre la qual passa la via del tren (l’estació de L’Hospitalet es va inaugurar l’any 1854) i es van deixar unes arcades que servien d’accés a la finca, que són les que encara avui dia realitzen les funcions de porta principal.

L’any 1875, mitjançant el pagament de 350 pessetes, la Casa o Torre Alta va passar a mans de Joaquima Casanovas. Casanovas hi va fer construir la torre neomudèjar, que era un molí per extreure aigua del pou. Aviat, el 1877, la casa pairal i els seus terrenys foren adquirits per Lluís Buxeres i Abat (1838-1909). Lluís Buxeres, de família de notaris i natural de Martorell (feia poc que s’havia instal·lat a Barcelona), havia tingut altres propietats al Vendrell i havia fet fortuna en els anys previs a la compra de la finca. Va tenir cinc fills i una filla amb Inés Bultó i Cahué (morta el 1918), i mantenia dotze minyones. Els fills reberen els noms d’Enric, Joan, Francesc d’Assís, Josep, Joaquima i Lluís.

Imatge

Tot i que no ho sabem de manera categòrica sempre s’ha dit que, entre d’altres possessions a les colònies, Buxeres era l’amo d’una plantació de cafè i cacau a l’illa de Fernando Poo (actualment dita Bioko), a la Guinea Espanyola (ara Equatorial). Sigui com sigui, el que sí és segur és que dos dels fills de Lluís Buxeres, Francesc d’Assís i Joan, crearen una empresa dedicada als cultius que hem esmentat. No obstant, sembla ser que, amb els anys, l’empresa es reduí a un destacat negoci d’importació i tractament de cafè amb única seu a Barcelona, prescindint així de les plantacions a l’Àfrica. Cap a 1905 van portar a L’Hospitalet un nen africà, l’Amadeu, per fer feines de servei a la casa, que en moltes ocasions sortia fora de la finca per fer compres i altres encàrrecs. La seva presència va despertar l’atenció i la curiositat del veïnat; per tant, l’Amadeu es va fer molt conegut i popular a la ciutat.

Lluís Buxeres començà la transformació de la finca tot modificant-ne la casa per tal d’adequar-la a les necessitats de la seva posició. L’heretat adoptà el seu aspecte actual a partir del 1901, vint-i-quatre anys després de l’adquisició. Lluís Buxeres comptà amb el treball de l’arquitecte Antoni Serrallach i Fernández-Periñán. Tot i que de Serrallach no coneixem la data de naixement, sabem que es titulà a Barcelona el 28 de gener del 1887 i que morí el 1924; es diu que un dels seus avantpassats fou Manuel Serrallach, un dels mestres d’obres més actius de la Barcelona neoclàssica. A més, Antoni Serrallach realitzà un parell cases per a un dels fills de Lluís Buxeres (dues cases documentades amb nom de Casa Joan Buxeres i Bultó, al Carrer Hospital 123-125 i 127 de Barcelona, que s’enderrocaren per tal d’obrir la Rambla del Raval) i la Cristalleria Emili i J. Buxeres, a la barcelonina Ronda de Sant Antoni.

Les obres més importants de Serrallach són la Capella del Santíssim de l’Església de la Concepció del Carrer d’Aragó de Barcelona; la Casa de la Font Rodona de Vilafranca del Penedès (seu actual del Consell Comarcal de l’Alt Penedès); la consolidació de determinades parts malmeses i el projecte de restauració de Sant Pere de Camprodon; la Casa Cristina Nieto del Carrer de Girona; la Casa Leandre Bou del Carrer d’Enric Granados; i la reforma modernista de la Farmàcia Boatella (actualment Hernández de la Rosa) de la Rambla, totes tres a Barcelona. Sabem que Serrallach treballà, com a mínim en una ocasió, a La Garriga: dissenyà, el 1887, una vivenda unifamiliar amb magatzems en els seus baixos, que avui encara es conserva, tot i que parcialment modificada, al Carrer de Cardedeu.

Les reformes projectades per Serrallach anivellaren l’alçada de l’antiga masia i en modificaren el perímetre, ja que, com podem comprovar en les fotografies existents de finals de segle XIX, la casa pairal es composava de diversos cossos de diferents mesures entre ells. A més, l’arquitecte planificà la modificació de l’interior de l’edifici. Immediatament després de l’adequació dels interiors, Serrallach va afegir unes galeries laterals i les terrasses de la façana posterior de la casa, els elements més vistosos de la transformació. En les cantonades posteriors de l’edifici, pòrtic i galeria conformen dues torres, una hexagonal i l’altra quadrangular. Les reformes dels interiors i la construcció de les galeries, iniciades el 1901, van acabar, com sabem per testimoni fotogràfic, el 1903. També va dissenyar un nou habitatge per als masovers: la Masoveria Nova (1904).

Imatge

Amb posterioritat a les reformes de Serrallach continuaren les transformacions, en aquesta ocasió obra de l’arquitecte Manuel Joaquim Raspall i Mayol, que havia acabat la carrera el 1904. Segons sembla, Raspall dissenyà els jardins exteriors (amb la font ornamental de trencadís i el curiós templet-festejador). Aquestes actuacions urbanístiques van comportar el pas definitiu de casa pairal a torre o palauet senyorial.

Les fonts municipals consultades afirmen que la intervenció a Can Buxeres per part de Raspall és la única feta per aquest arquitecte a L’Hospitalet, mentre que l’Inventari general del Modernisme (2004) de Valentí Pons destaca dos edificis més realitzats per l’arquitecte a la ciutat: el Cine Imperial (avui desaparegut) i la Casa Antonio Piqué (al carrer de Santiago Apòstol). Raspall havia fet les naus industrials (els “Magatzems Germans Buxeres”, avui desapareguts) del carrer del Comerç número 32 de Barcelona per als propietaris de la finca. A Can Buxeres, una de les poques obres que va fer fora del Vallès, va dissenyar els jardins i la portalada de forja de la casa principal. Algunes fonts atribueixen erròniament a Raspall la reforma del palauet duta a terme per Serrallach.

A partir del dia 14 de desembre del 1968, essent alcalde de L’Hospitalet José Matías de España, la finca passava a ser propietat de l’Ajuntament després de la compra, per part d’aquest, als antics propietaris: Luis María Buxeres Fabré (1906-1981, fill de Joan Buxeres i Bultó) i María Josefa de Caralt Mata.

Roger Bastida

 Imatge

Advertisements

One response to “Patrimoni noucentista a L’Hospitalet: el Palauet Buxeres

  1. Retroenllaç: Romanticisme al jardí | Rondaller·

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s