DEMOLICIÓ DE LA IDENTITAT D’UN BARRI BARCELONÍ


Deu ser cosa de la “serendipitat”… però fa cinc dies vaig tenir un dubte i avui, dissabte 23 de febrer de 2013 (Dia simbòlic!) l’he pogut esclarir al llegir un article el diari que habitualment compro. Ho explico!.

Dimarts d’aquesta setmana, a la reunió quinzenal de la Junta Directiva de l’Associació per la Defensa del Patrimoni de l’Hospitalet de Llobregat” de la qual formo part, quan s’abordava el tema de la necessitat d’elaborar un cens dels elements patrimonials de la ciutat a conservar ─car enteníem que al PEPPA elaborat pel Consistori i mancaven molts components del patrimoni històric hospitalenc que havien de ser conservats─ va sorgir, a modus d’exemple, el fet de l’enderrocament per part de l’Ajuntament de Barcelona de la casa mes antiga del barri d’Hostafrancs, aquella que va donar nom al primigeni suburbi de Sants amb la susdita denominació.

El raval d’Hostafrancs, situat entre la Creu Coberta i la Riera de Magoria, va pertànyer a Sans fins l’any 1839 en que fou annexionat a Barcelona, essent intercanviat per una franja de terreny ─que aleshores pertanyia a la capital─ situada entre el peu de Montjuïc i el límit amb l’Hospitalet, que conformaria la que posteriorment seria la Marina de Sants, avui la Zona Franca,

El treball periodístic esmentat explica que el tram del carrer Creu Coberta on hi era la casa (al nº 26 del carrer de la Creu Coberta) portava anys afectat per un pla urbanístic amb el que es pretenia descongestionat la plaça Espanya allargant el carrer Diputació fins a la Gran Via. No més quan es va saber que estaven a punt d’esser demolida, alguns van recordar que els seus mur havien estat els del primitiu edifici de l’hostal d’Hostafrancs, la famosa albergueria que donà identitat a aquelles contrades.

Imatge

Primera casa del barri d’Hostafrancs

Amb retalls d’aquest article i d’altres informacions recollides a la xarxa, intentarem explicar la història d’aquest edifici emblemàtic i la nostra estupefacció pel fet d’haver estat enrunat.

Que s’enderroquin immobles és un afer diari que desenvolupen amb fruïció els constructors de ruscos humans des de que es va instituir la “febre del totxo”, però que es tiri a terra la primera casa, la més antiga d’un lloc, d’un assentament humà amb la seva pròpia individualitat, és un crim de lesa tradició, que mes d’hora o tard acabaran pagant a les urnes els “culturicides” que estan contribuint (pot ser mirant cap a un altre costat, mentre arriben “almoines secretes” a les bústies de les seves organitzacions) a la desaparició de les mostres d’edificacions aixecades pels nostres avantpassats (menestrals i classes populars) amb les seves pròpies mans, amb suor i treball. La desaparició d’aquest acerb, a més de constituir un crim de lesa patrimoni, està negant a les generacions futures el que els nostres antecessors aconseguiren fer per a viure amb mes dignitat.

Això és el que va fer Joan Corrades i Bosch, un traginer fill del poble lleidatà d’Hostafrancs de Sió quan, als anys trenta del segle XIX, va decidir provar fortuna deixant per sempre mes la seva Segarra empobrida pels daltabaixos ocasionats a rel de la primera guerra carlina i es va assentar a les rodalies de Barcelona.

Com a traginer de carrera havia fet possible, amb les seves bèsties de càrrega, l’intercanvi tant de mercaderies com d’informació entre masos, pobles i ciutats molt allunyats entre si i del seu punt de partida, i fins i tots havia arribat, sovint, a la capital catalana. En aquella època, a Barcelona, com a moltes altres ciutats, a la vesprada, en fer-se fosc, es tancaven els postals de les muralles i quedaven així fins el matí següent. En aquells temps les afores de la muralla estaven deshabitats i, al mig dels camps, només existien algunes masies escampades.

Corrades va observar que els viatgers, comerciants i camperols que s’enrederien i no arribaven a l’hora, havien de fer nit a les masies del voltants, que no sempre tenien disponibilitat suficient per aixoplugar-los. En aquestes condicions, els productes dels comerciants i els cabassos i cistelles plenes de queviures dels pagesos, corrien el perill de ser robats.

Joan Corrades va veure possibilitat de fer negoci amb aquesta situació i l’any 1840 va comprar un tros de terra fora muralles, a tocar del portal de Sant Antoni, a allà, a mig camí entre els municipis de Barcelona i Santa Maria de Sants, hi va aixecar un hostal de dues plantes. L’estratègic emplaçament era propici per esdevenir posada de pernoctació pels tocatardans que arribaven a les muralles de la ciutat després de la posta de sol, així com taller de reparació dels vehicles que n’entraven i en sortien. A més, l’aposta va ser ben reeixida en convertir-se en un immillorable escenari de transaccions mercantils, incentivades per l’avantatge que suposava que els articles encara no estiguessin gravats per uns burots que els encaririen un cop dins la ciutat comtal.

Imatge

Joan Corrades i Bosch (1814-1875) amb la seva filla (Quima) i la seva néta (Adela)

Mentre existiren les muralles, l’hostal va ser un bon negoci que acollia a contrabandistes i viatgers, a senyors notables i a carreters, generant la seva pròpia llegenda. Però una vegada desaparegudes ningú volia hostatjar-se al parador i, al 1885, va arribar l’hora del tancament. Anys desprès, al 1928, amb l’enrenou de l’Exposició Internacional de Barcelona fou derruït el cos principal del parador i al seu lloc va ser aixecat el cinema Arenes i les dependències annexes van ser convertides en l’Avícola Arenes. L’edifici seria rebatejat popularment com “la casa dels pollets”, especialment pel fet que els seus aparadors eren curulls d’uns polls que, piulant i saltironejant, feien les delícies dels infants del barri que s’hi aturaven en l’anar i tornar de l’escola.” Abans de la polleria, l’espai va acollir una fleca i durant els últims temps ha hostatjat un restaurant pakistanès i una tenda.

La casa d’en Corrades va sobreviure al trànsit de traginers, contrabandistes i passa-volants, als pollets i a les servituds del restaurant i l’adrogueria, però ara les excavadores han acabat amb ell. Tot i sent l’últim exemple de la arquitectura rústica (planta baixa i primer piso, amb dues portes, dues finestres i dos balcons) que configurà la fesomia original del carrer de la Creu Coberta, no estava inclosa al Catàleg de Patrimoni Protegit de la ciutat de Barcelona. Quantes cases de tipus rural del període XVIII-XIX restaven per aquesta zona?

El modest rellotge de sol pintat a dos colors a la seva façana que durant quasi be dos segles ha anat marcant l’historia del barri d’Hostafrancs, a deixat de assenyalar les hores per sempre mes. Amb ell, també s’ha perdut un testimoni únic d’un temps i d’un país que alguns volen, contradient a Raimon, que mai hagin estat nostres, que no varen fer mai, ni nosaltres ni els nostres ancestres.

Lamentablement, Barcelona ha anat sucumbint als impulsos globalitzadors i, sota la bandera de la “ciutat cívica” i del “model Barcelona”, s’ha convertit en un laboratori d’experiments arquitectònics i urbanístics on els ingredients de la quotidianitat dels seus veïns i de la identitat dels seus espais han estat considerats com a secundaris i, en conseqüència, prescindibles.

Caldrà, potser, esperar cent anys a que una comissió reclami reconstruir la casa de Joan Corrades i Bosch, ja que l’Ajuntament de Barcelona no té la mínima decència d’aturar el procés de destrucció patrimonial que ha patit la ciutat amb tot tipus de governs en democràcies, estats de guerra o dictadures?…

La ciutat de l’Hospitalet també restarà impassiblement anestesiada mentre es destrueix el seu patrimoni històric, millor dit, el poc que resta d’aquell desprès dels atemptats que s’ha perpetrat envers ell, sobretot als darrers trenta anys?

Juan Manuel Fernández Gallardo

Imatge

Advertisements

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s