Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat.


Aquesta frase, que ha arribat a assolir la categoria de lapidaria, ha estat coneguda per molts mercès a Raimon, el cantant de Xàtiva, quan la va popularitzar a l’incloure-la d’una manera abreviada (qui perd els orígens per identitat!) en els dos últims versos del tercer octet de la seva superba cançó “Jo vinc d’un silenci”.

També l’hem trobada moltes vegades en mencions on atribuïen la seva paternitat a diversos autors com a Joan Salvat-Papasseit, Salvador Espriu (Arxiu Municipal de Barcelona, dixit) o, àdhuc, Sant Tomàs d’Aquino, però és possible que ja passegés ─molt abans de que aquests personatges coneguts l’escrivissin─, entre les veus populars.

En qualsevol cas, ho hagi dit qui ho hagi dit, una cosa és certa: «Si un poble oblida les seves arrels, està perdent la qualitat d’esser allò que se li suposa que és…», està renunciant a aquells traços que el defineixen i el converteixen en qui és i que ho diferencien dels altres, allunyant-lo de la uniformització i donant-li una personalitat específica.

Tenir memòria dels nostres orígens és fonamental per a situar-nos i saber d’on venim, però també per a saber cap a on ens dirigim, vers on volem anar. Espriu deia que “no nomes hem de fer memòria per a no perdre la identitat, sinó també per a poder respondre a la pregunta, què volem ser?”

Aquest mena de “sentència” que fa de frontispici d’aquestes línies és poden aplicar, lato sensu, a un país, a una nació, a una classe social i també, a un poble  o a una ciutat i als paisatges que la conformen, als carres que la creuen, als edificis i monuments emblemàtics que la basteixin i adornen i als seus habitants.

Una ciutat, un poble, és un entorn físic, però també les dones i els homes que al seu territori viuen. I per que les persones visquin de bon grat al municipi on habiten, la ciutat els hi ha de proporcionar comoditats i serveis, però també punts de referència, senyals d’individualitat amb les quals poder-se sentir identificats i arrelats als seus orígens, on és considerin part intrínseca de quelcom que ve de lluny i que ha de mantenir-se al llarg dels temps per a que els seus descendents puguin delectar-se en ells i així considerar-se part d’un lloc, d’una ciutat, d’un país, d’una nació on van viure els seus avantpassats, que van lluitar aferrissadament per a conservar la seva personalitat.

Intentant cercar arguments per a bastir aquesta reflexió, i relacionar-la amb la nostra ciutat, l’Hospitalet de Llobregat, hem trobat i recuperat del bloc de la “Associació de Veïns de Bellvitge” una entrada del dia 6 d’octubre del 2009 a la qual, sota el títol de “Qui perd els orígens, perd la identitat” apareix  una fotografia en blau de la masia de “Cal Masover Nou”. A la cantonada inferior dreta és veu una foto de Na Matilde Marcé i Piera i un escrit on s’explica que Matilde és escriptora, professora de català i presidenta de l’Ateneu de Cultura Popular de l’Hospitalet de Llobregat, a més ─diem nosaltres─, de col·laboradora de la plataforma ciutadana, tant propera a nosaltres, “Protegim el Canal de la Infanta”.

A tota la pàgina, distribuïdes ordenadament i sobreimpreses en blanc, apareixen quinze línies recollides del seu llibre ‘Cop d’ull als motius de l’Hospitalet’, editat l’any 1991.

foto1

El text sencer diu el següent:

“Raimon va dir fa temps “Qui perd els origen perd la identitat”. L’Hospitalet ha anant perdent un llençol de la seva identitat a cada bugada i ja ens queden ben pocs! Recobrar un passat, més llunyà    o mes proper, amb tot el rigor i tota la veracitat possible, ha de ser la nostra fita. No maltractem més allò que ens han tramés els nostres avantpassats.

Encara som a temps de salvar ─pot ser només seran engrunes─ de la nostra realitat d’ahir, bona o dolenta, tant se val!, i fer-la arribar, de manera digna i ensems divulgativa, a tothom, però sobre tot als nostres infants i adolescents perquè sàpiguen que la terra que trepitgen, l’han treballada generacions i generacions de hospitalencs, amb els seus errors i els seus encerts.

No deixem que tot s’enruni com les velles masies, que tot desaparegui sota una capa d’indiferència com els camps sota el ciment. És important, crec que imprescindible, que tots estimin la ciutat on viuen, i això només serà possible quan la coneixeran, la d’abans i la d’ara, quan els seus ulls hauran aprés a veure, en cada racó, en cada pedra, en cada edifici antic, en cada nom… el vestigi d’un passat senzill i anònim, seu i nostre, de tots.

Aleshores, tots plegats pot ser serem capaços de construir un futur diferent per l’Hospitalet, perquè trobarem el nostre suport en una història que no comença fa trenta o quaranta anys solament, sinó que en fa mil, quan el primer pagès va obrir un solc en la terra eixarreïda del Samontà o va assecar un aiguamoll de la Marina.

En fan molts, moltíssims anys, de tot això, però nosaltres en som els hereus. Trencar el fil que ens lliga per construir un Hospitalet nou és esborrar definitivament la seva obra.

Allò que sortiria d’aquest oblit seria una ciutat híbrida, i per tant, sense personalitat, una ciutat-dormitori d’un raval qualsevol, en què els homes i les dones que hi viurien,
sense arrels, se sentirien sempre forasters

Desprès de llegir el text que va escriure la Matilde Marcé, me’n adono que el 13 de febrer de 2011 el nostre amic Luis V. Bagán ja va incloure al seu magnífic bloc “L’Hospitalet de Llobregat-Imatges retrospectives d’una ciutat” una entrada amb el títol “La maledicció de la medusa” on incloïa aquesta foto i tres més (per cert, treballs de composició fets per ell mateix) amb textos de diversos autors relacionat amb la nostra ciutat. Al final d’aquestes línies, adjuntarem la corresponent a En Francesc Marcé i Sanabre ─que va ser fundador i el primer director del Museu d’Història de la ciutat─ on apareix un text (sobre la figura de la medusa Provençana) del seu llibre “25 Imatges de la història de l’Hospitalet” de l’any 1979.

Luis V. Bagán, presentava aquestes fotos acompanyades per unes línies escrites per ell al mateix  2011 que deien: “Fa pocs mesos l’última zona agrícola de la ciutat, el poc que ens queda de la Marina, es trobava en perill d’ésser mig sepultada per més edificis, des de l’ajuntament, entre d’altres arguments, se’ns deia que era un gran projecte per un dels últims espais “cutres” de l’Hospitalet (!!)
     
Ara amb situació de crisi econòmica i també per l’arribada de les municipals ens arriben altres missatges: “El model de desenvolupament basat en l’urbanisme està obsolet, ja sigui per les dificultats econòmiques o perquè moltes ciutats com la nostra no tenen espai per seguir fent grans transformacions” (del Bloc de Núria Marin)”.

Cap i a la fi, ja veurem que passa quan tornin els diners… Aquests texts són un crit de Prou! a la destrucció que ha sofert el nostre territori durant els últims 50 anys. Els van escriure persones sensibles a aquest tema des de l’any 1966 fins al 1991. Espero que us agradin i us facin reflexionar.”

foto2

“Si hom cregués en les predestinacions, en els auguris o en les malediccions, pensaria que no deixa de ser curiós que el signe més antic que ens deixaren els pobladors d’aquesta terra fos precisament un ésser embruixador que transforma en pedra tot allò que veu. I un, que no vol creure en cap d’aquestes coses, sent con un xoc interior que el fa dubtar i esverar una mica al contemplar com de fet el nostre terme ha anat fatalment perdent tota meda de verdor i s’ha convertit en pedra de cap a cap, de manera ofegadora, i quan no en pedra, en ciment, que és una cosa ben semblant”.

A PERSEU, tenim la voluntat de seguir la senda per on han anat il·lustres persones que, com les que acaben de rememorar, donaven tocs d’atenció sobre la destructiva vesània iconoclasta que ha significat l’espoli patrimonial que han perpetrat, uns i altres, contra els símbols identitaris de l’Hospitalet.

Altres i uns, des de mitjans segle vint i fins els nostres dies ─durant la dictadura, però també a la democràcia─ han cercat a l’Hospitalet, qual aprenents de màgics d’Oz, l’olla enterrada plena de monedes d’or que, segons la llegenda irlandesa, és trobaria ─custodiada per follets─, a l’altre costat de l’Arc de Sant Martí.

I certament que l’han trobar ací, als solars buits que han anant “fabricant” amb l’ajut de les excavadores. Per a tenir dret a fruir del tresor hospitalenc han recorregut a l’argument barroer de dir que tenien “la legitimació” que li havien donat els elfs, però ningú no explica que els gnoms, malgrat estar ensopits per promeses no acomplides, han aixecat les mans moltes vegades dient allò tan clar de NO!, sense haver estat escoltats la majoria de les vegades.

Als follets vigilants de l’olla on és guarden els bens hospitalencs (als ciutadans: segur que ho heu entès a la primera) no ens queda altre remei que seguir reivindicant ─ desprès d’haver fet moltes vegades de Cassandres no escoltades─ i reclamant amb dignitat i valor (sense participar mai al convit de la bruixa Circe per no acabar convertits en bacons com els companys d’Ulisses) els drets que tenim els hospitalencs a continuar fruint dels nostres trets identitaris comunals, sense que interessos espuris ens ho arrabassin.

Juan Manuel Fernández Gallardo

Enllaços citats:

http://avbellvitge.wordpress.com/category/cal-trabal-parc-de-la-marina/page/3/

http://lhospitaletdellobregat.wordpress.com/tag/matilde-marce-i-piera/

Advertisements

One response to “Qui perd els seus orígens, perd la seva identitat.

Deixa un comentari

Please log in using one of these methods to post your comment:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s